Sopar de germanor.

Ja porto uns anys a l’Ateneu i aquesta era la primera vegada que assistia al sopar de germanor, i la veritat és que m’ho vaig passar d’allò més bé.

L’important d’aquest sopar, no és el menjar, si no l’excusa perfecte perquè sigui l’única vegada a l’any que els socis i simpatitzants de l’Ateneu i dels escacs en general ens ajuntem per continuar parlant d’escacs, engresquem a la resta de la família i/o parelles amics a conèixer un ambient diferent.

La companyia va ser molt agradable i vam conèixer gent que d’altre manera i encara que siguem socis no els veus la cara durant la resta de l’any, sigui perquè juguen en els altres equips o sigui perquè no coincidim en les jornades a casa.

Els amfitrions van distribuir amb molta cura els comensals, i així el jovent van estar tot junts, veure’ls i desaparèixer tot va ser una, perquè encara no havien acabat de sopar se’n van anar a fer partides (no podia ser d’una altra manera!!!) Els jugadors no tant joves dels primers equips també juntets, porten molts anys i feia pena separar-los, je, je, je…. Amb un altre taula la presidència i la resta on es trobaven pares i adults en un altre.

Es van fer moltes dissertacions sobre molts temes però a la nostra taula el pare Mor va començar a explicar acudits i no vam parar de riure (la millor taula).

Una vegada, sopats, amb el cafè i la copa la Fina, i els Presis, van fer entrega dels premis d’aquest any, encara que l’Adrià va ser qui va anar a recollir més copes, no va ser perquè les va guanyar sinó perquè estava delegat a recollir-les, je, je, je.

La sorpresa més gratificant i emotiva va ser quan el Joan de dins de la camisa es va treure la placa de l’any (amb l’excusa de que no sabia on amagar-la) per la persona més estimada de l’Ateneu, la Fina, els aplaudiments més forts i crits varen ser per a ella, un petó des d’aquí de tots els Coloneros.

Així va passar el sopar.

Fins el proper i no falteu!!!!

Jordi Urgel

PD. Agrair com sempre tot l’esforç fet durant tot l’any pel Joan i la Fina, sense ells l’Ateneu no seria l’Ateneu

Deja un comentario